Processó de la pujada del Santíssim Crist de l'Agonia

És diumenge; fa quinze dies que vam baixar la seva sagrada imatge a la església parroquial de Sant Carles. Les campanes anuncien que són les set de la tarda; la banda de música comença a marcar els primers acords de l'himne d'Espanya; els Anders, no sense esforç, creuen la portalada de l'església juntament amb el Morenet, ja són al carrer; la processó ha començat.

Dues llarguíssimes fileres de fidels flanquegen l'itinerari; gent descalça; promesants; tots, junts, acompanyant a Crist a la seva Agonia Sobirana, fins a la seva ermita al peu de la muntanya, on romandrà fins a l'inici de la propera festa.

Ahir a la nit totes les comparses van celebrar la seva Assemblea General Ordinària, encara que tots en diem Creuà -croada-. Però no, aquesta creuà no té res a veure amb les expedicions que l'Església enviava contra els moros a l'Edat Mitjana. En valencià -la nostra llengua- utilitzem l'expressió creu i ratlla -creu i ratlla- per indicar la finalització d'una etapa i l'inici de la següent. I, també, temps enrere, les quotes que cada fester aportava a la seva comparsa, el tresorer o “cotitzador” anava anotant les entregues a compte en una, realitzava l'anotació a la fitxa que ell tenia de cada fester i també al carnet que obrava en poder del mateix fester. Aquesta acció es denominava –traduït al castellà– “cotitzar a la ratlla”. També en aquell temps de mancances, la gent comprava a les botigues i era habitual cancel·lar el deute a poc a poc -a la ratlla-. Avui les comparses emeten rebuts als seus socis a través dels bancs i les caixes d'estalvi. Evidentment això és més modern, més fàcil i còmode per a les persones encarregades de les finances de la comparsa i també per al mateix comparsista, però –evidentment també– abans el fet d'anar a cotitzar era una excusa perfecta per anar tots els dissabtes o diumenges a la comparsa, prendre's un refresc o un barralet i dialogar amb els amics.

A la Creuà es donen comptes de tot el que ha passat a l'exercici fester, és a dir: des de la creuà de l'any anterior fins avui; es repassa tot el que s'ha fet, els seus pros, contres i possibles millores; s'aproven els comptes econòmics; s'acomiada la gent que acaba als seus càrrecs i es dóna la benvinguda als que els ocuparan. Es donen per acabades unes festes i es comencen les següents: no hi ha treva; l'au Fènix reneix de les cendres.

Quan el Crist arriba a l'ermita, l'àmplia esplanada és plena de gent; la Imatge s'atura davant de la porta; l'assessor religiós de la Societat de Festers -i capellà rector de l'església de Sant Carles-, des de púlpit exterior de l'ermita, té unes paraules de reflexió sobre les festes que han acabat i sobre les que en aquell precís moment comencen; es procedeix al sorteig públic -per insaculació- dels llumeners que l'any que ve tindran l'honor de portar les cames del Crist en aquesta mateixa processó de la pujada a l'ermita; entonem l'himne al Santíssim Crist de l'Agonia; es dispara un castell de focs artificials; sona la banda i el Crist és entrat a l'ermita i dipositat al seu altar. Acaben de començar les noves festes.